c/Pedres Blanques, 33 Sant Quirze del Vallés

937210678 / 690944124 info@llarinfantslamarieta.com

A reveure!

Amb aquest fragment del petit príncep diem adéu a les classes dels Monkeys i Ponies.

 

princep guineu

Fou llavors que aparegué la guineu.

—Hola, bon dia —digué la guineu.

—Bon dia – respongué amb finesa el petit príncep, que es girà però no veié res.

—Sóc aquí —digué la veu—, sota la pomera…

—Qui ets? —digué el petit príncep—; ets força bonica.

—Sóc una guineu —digué la guineu.

—Vine a jugar amb mi —digué el petit príncep—: estic molt trist…

—No puc —digué la guineu— no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.

—Ah! perdona – va fer el petit príncep.
Però després d’una reflexió, afegí:

—Què vol dir «domesticar»?

—Tu no ets d’aquí —digué la guineu—; què cerques?

—Cerco els homes —digué el petit príncep —. ¿Què vol dir «domesticar»?

—Els homes tenen escopetes —digué la guineu— i cacen. És ben empipador! També crien gallines. És l’únic que tenen d’interessant. Cerques gallines, tu?

—No —digué el petit príncep—. Cerco amics. Què significa «domesticar»?

—És una cosa molt oblidada —digué la guineu—. Vol dir «crear lligams».

—Crear lligams?

—Sí —digué la guineu —. Per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre.?Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.

—Començo d’entendre —digué el petit príncep—. Hi ha una flor… em penso que m’ha domesticat…

—És possible —digué la guineu—. A la Terra, s’hi veuen tota mena de coses.

—Oh! No és pas a la Terra —digué el petit príncep.

La guineu semblà molt intrigada.

—En un altre planeta?

—Sí.

—Hi ha caçadors en aquell planeta?

—No.

—Va bé. I gallines?

—No.

—No hi ha felicitat completa —sospirà la guineu.

La guineu tornà a la seva idea.

—La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà com assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. El teu me’n farà sortir, com una música. I després, mira! Veus allà vaig als camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden res. Que n’és, de trist, això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. I m’agradarà la remor del vent entre el blat…

La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:

—Si em vols fer el?favor.. domestica’m! —digué.

—Prou ho voldria —respongué el petit príncep—, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

—Només es coneixen les coses que domestiquem —digué la guineu—.Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Tot ho compren fet, a les tendes. Però com que de tendes d’amics no n’hi ha, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m.

Què s’ha de fer? —digué el petit príncep.

—S’ha de ser molt pacient —respongué la guineu—. Primer t’asseuràs una mica lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però?cada?dia podràs seure una mica més a prop…

El petit príncep va tornar l’endemà.

—Hauria estat millor venir a la mateixa hora —digué la guineu —. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat! Però si véns a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor… Calen ritus…

—Què és un ritu? —digué el petit príncep.

—També és cosa massa oblidada —digué la guineu—. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora diferent de les altres hores. Hi ha un ritu, per exemple, entre els caçadors. Els dijous ballen amb les noies del poble. El dijous resulta un dia meravellós! Me’n vaig a passejar fins a la vinya. Si els caçadors ballessin un dia qualsevol, els dies serien tots semblats i mai no tindria vacances.

És així com el petit príncep domesticà la guineu. I quan fou hora de marxar:

—Tinc ganes de plorar!… —digué la guineu.

—Tu en tens la culpa —digué el petit príncep—; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…

—És clar que sí —digué la guineu.

—Però et tocarà de plorar! —digué el petit príncep.

—I força —digué la guineu.

—Així no hi has guanyat res!

—Sí que hi he guanyat — digué la guineu per allò del color del blat.

I afegí:

—Vés a veure les roses altra vegada. Comprendràs que la teva és única al món. Vine’m a dir adéu després i et faré present d’un secret.

El petit príncep se n’anà a veure les roses.

—No us assembleu gens ni mica a la meva rosa, no sou res encara vosaltres — els digué—. Ningú no us ha domesticat, ni vosaltres heu domesticat ningú. Sou com era abans la meva guineu. No era sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però l’he feta la meva amiga, i ara és per mi única al món.

Les roses estaven ben avergonyides.

—Sou boniques, però sou buides —continuà dient—. Ningú no pot morir per vosaltres. Un que tot passant veiés la meva flor, la que jo tinc, de segur que la trobaria semblant a vosaltres. Però ella sola és més important que totes vosaltres, perquè és la que jo he regat. Perquè és la que jo he posat sota una campana. Perquè és la que jo he protegit amb el paravent. Perquè és aquella de la qual he mort les erugues (tret de dues o tres, per allò de les papallones). Perquè és la que jo mateix he sentit queixar-se, o vantar-se i fins de vegades callar. Puix que és la meva rosa.

I va tornar cap a la guineu.

—Adéu —digué.

—Adéu —digué la guineu—. Heus aquí el meu secret. És molt senzill: només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.

—Tot el que és essencial és invisible als ulls —repetí el petit príncep per tal de recordar-se’n.

—És el temps que has perdut per la teva rosa, el que l’ha feta tan important.

—És el temps que he perdut per la meva rosa… —féu el petit príncep per tal de recordar-se’n.

—Els homes han oblidat aquesta veritat —digué la guineu—. Però tu no l’oblidis.Et fas responsable per sempre més del que tu has domesticat. Ets responsable de la teva rosa.

—Sóc responsable de la meva rosa… —repetí el petit príncep per tal de recordar-se’n.

, El Petit Príncep [Le Petit Prince, 1943]. Barcelona: Emecé, 1994, p. 67-74.

Us trobarem molt a faltar, sigueu molt feliços!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies